Retorn a les marxes pirenaiques franceses

Fa uns anys havia estat fent força marxa francesa d’aquelles que es movien per l’altre banda del pirineu, que era com un mon diferent, però algunes estant a una distància raonable que es deixava fer en un cap de setmana normal. Per aqueles èpoques vaig tastar la Lapebie, la Hubert Arbes, Defy Pyreneen, Airegeoise molts cops, inclús una friki com Enfer du Mont Tauch.

Per simplement motivacions diferents vaig deixar de fer-ho, però com acostuma  a pasar en molts d’aquests casos es un marxar per tornar més tard quan les condicions es posesin més de cara com va ser aquest cop.

El cas es que dins el club es va anar movent el tema de fer una marxa (Pyrenee), una marxa que tenia el reclam de la seva extrema duresa (tourmalet, aspin, hourquete d’anzizan i Mongie), i que pasades les mogudes principals del maig, vam rependre amb èxit de participació. D’aquesta manera ens vam ajuntar Andries, Ernesto, jo i Richard que venia per lliure.

De la marxa al final per desprendiments es va eliminar un Tourmalet que es va substituir per fer Juncalàs, de forma que ja no quedava una bestiesa, tot i així si una marxa molt dura sobretot pel fet d’acabar pujant a la Mongie com a últim port amb tota la calor.

Així ens plantem el dia de la marxa, dissabte matí vam sortir amb la calma per fer un viatge llarg (de 6 hores) que ens ha de dur a Bagneres de Bigorre, dinar pel camí a una típica pique-nique francés, i arribar a primera hora de la tarde per traure els dorsals, anar a buscar un camping per dormir i muntar la tenda amb el temps just per sol acabar que caigui una grandísima tormenta que va posar a prova les tendes que per sort van aguantar. Fem una volta turística, unes pizzes, i llestos per anar a dormir aviat que al dia seguent toca matinar.

Diumenge despertem a les 5:30, i es que les marxes franceses tenen el costum de sortir molt dora (a les 7:00), potser en altre època m’incomodaria, però en ple estiu ho trobo fantàstic per mirar de fer el màxim amb la fresqueta i acabar prou aviat. Anem a la sortida on em vaig trobant gent coneguda de diferents bandes: gent del CC Calderí que conec de les marxes, un company de Benidorm que coneixia de foros, i molta gent de parla hispana que be han anat expressant o be els ha agafat mig de vacances.

Surt la marxa, i ho a un ritme endiablat, per part nostre jo faré la marxa amb Andries, ja que tant Ernesto com Richard son d’un altre nivell. El començament es molt ràpid i nerviós i m’estranya, ja que històricament els francesos van ràpid, però no son nerviosos en el pilot, atribueixo (no se si encertadament o no) el nerviosisme de moviment del pilot a que hagi molts hispans. Així rodem a ritme molt i molt ràpid en un terreny que podria qualificar de trencacames, d’aquesta manera la primera hora ens queda una mitjana de 32 km/h que es bestial tenint en compte el que ens espera, pugem Juncalàs molt ràpid, però puc aguantar al pilot, l’Andries se’l veu molt còmode, perdem el pilot parant al primer avituallament de forma que el tram fins Bagneres de Bigorre i Sant Marie Campan el fem per lliure, jo a roda d’un Andries exultant de força i forma. Arribem a peu del Aspin be, tot i que jo algo preocupat pel ritme que portem que segur passarà factura. Així encarem els kilòmetres suaus del Aspin (fins Payole) amb la mateixa dinàmica de la gent pujant molt i molt ràpid i jo buscant agafar un ritme com bonament puc, de fet en aquest punt em despenjo una mica de grups ja que simplement busco trobar el toc de pedal.

Amb això arribem a la part dura del Aspin i la truita es gira, es comença a veure gent patint i jo vaig marcant un ritmete constant de 10 km/h que vaig aguantant be, es el primer cop de la marxa que començo a avançar gent i te collons que un rodador com jo ho faci just en el primer tram de pujada de debò. Així atrapo l’Andries i arribem plegat fins dalt del Aspin. Allà arribem molt be, la pujada es molt maca, te ombreta i les vistes de dalt son genials.

Avituallem i baixem el port, una baixada preciosa, i encarem el bucle tonto fins Saint Lary Soulan, troç pla que es va fort però ja em trobo més de gust al grup, tot i que tiben fort ja no vaig forçat si no còmode. Així encarem ja la Houquete, un port que ja pica i força de sol, això ja dictarà sentència.

En aquest punt vaig marcant el meu trantran de 10 km/h, i veig com començo a avançar moooolta gent que es veient bastant fosa. Algun frances m’adelanta, però bàsicament adelantem gent (andries va patint més però em va seguint just al costat), el port te un final preciós, coronem, baixem i encarem l’avituallament de Sant Marie Campan per encarar el Tourmalet. Aquest es un punt clau ja que sabem que el que ens espera serà terrible, es important relaxar una mica, menjar i beure, i carregar bidons.

Així comencem la Mongie, sort que els primers km son suaus però fa molta calor, amb l’Andries quedem de pujar cadascú al seu ritme ja que preveiem agonia, com efectivament va ser. El port realment es dur i es fa dur, la calor, el cansament, de fet vaig passant molta gent però no vaig còmode, començo amb el ritmete a 10 km/h, però a meitad port ja tiro entre 9 i 10, i una cosa que no faig mai i aquest cop si que faig es tirar d’efecte yunque, i posar tot el desarrollo quedant 2 km (que coincideix amb els km al 10%), per pujar llavors entre 8 i 9. La unió de calor + cansamnet em fa veure que si faig el burro pillaré de mal de panxa, així controlo molt els moments de ingestió de líquid, toca controlar molt el ritme, kilòmetres i desnivell, i patir. Així que encaro la Mongie, i abans de les 14:30 ja soc dalt, al límit, molt al límit.

Així que espero l’Andries a una ombra recuperant-me ja que vaig ko, però ja soc dalt, un cop arriba bebem una mica, i encarem la baixada que tot i muscularment molt cansats fem a un ritme molt alegre, som incorregibles, jeje.

A partir d’aquí ja es veure’s amb la gent, comentar la jugada, dinar, dutxa, i tornada, per arribar a vols de les 23:00 a casa que es una gran hora per lo llarg i gran que ha estat aquest diumenge de marxa, un tipus de marxa que feia temps que no feia, però que crec tornar a fer ja que valen molt la pena, el paisatge, l’ambient el tipus de carretera, li donen algo que les fa realment especials.

Did you enjoy this post? Why not leave a comment below and continue the conversation, or subscribe to my feed and get articles like this delivered automatically to your feed reader.

Comments

hola company,he llegit la teva crónica de la marxa que veu fer a França.em podrias dir si aquestamarxa es la hubert-arbes i si no ho hes em podrias pasar l,adresa electrónica per comentarla amb els companys de la penya,estem parlan de fer una marxa diferent ja que hem fet quebrantas-ariegeoise i marmotte,aquesta que veu fer es veu molt maca.nosaltres som de Manresa la penya esport-ciclista Manresa.salutacions

Si, es la fusió de la Huber-Arbes i la Defy Pyreneeen, es molt aconsellable.
Altres opcions per variar per exemple es la Ariegeoise que es fa una zona no tant llunyana i pasa pels ports de l’Ariege.

Leave a comment

(required)

(required)